lunes, 26 de noviembre de 2018

Ciutadà Kane

Ciutadà Kane 

Innovacions cinematogràfiques

Alguns consideren a Citizen Kane com l'intent de Welles de crear un nou estil de producció cinematogràfica. Encara que no va inventar res, va usar i va sintetitzar tots els recursos existents d'una manera molt diferent.

L'aspecte tècnic més innovador de Citizen Kane és l'extens ús d'una gran profunditat de camp. En quasi totes les escenes de la pel·lícula, el primer pla, el fons i tot el que apareix entre ambdós estan nítidament enfocats. Durant el rodatge es van usar teleobjectius per a filmar primers plans. Quan no era posible fer us dels teleobjectius, s'usava una impressora òptica per a fer que tota la imatge apareguera enfocada.

Tècniques narratives

Citizen Kane evita la tradicional narració lineal i conta tota la història de Kane per mitjà de flashbacks, que ja havien sigut emprats en altres pel·lícules. L'ús de diversos narradors era una cosa inaudita en les pel·lícules de Hollywood.

Una de les tècniques narratives usades en Citizen Kane és fer bots en el temps i l'espai a través del muntatge. Usant el mateix escenari després d'un tall, però canviant la roba i el maquillatge dels actors.


Maquillatge

L'actor Everett Sloane, qui va complir 31 anys durant el rodatge de la pel·lícula, va haver de ser maquillat per a aparençar major edat, així com afaitar-se el cap. Welles va ser maquillat, tant per a aparençar ser més jove, com per a paréixer major. Per al vell Kane, Seiderman, el maquillador, va crear un compost emmotlable de color beige que aplicava a Welles i que permetia un moviment natural de les arrugues.

Banda sonora

Welles va traslladar al cine la seua experiència amb el so en la ràdio, creant una rica i complexa banda sonora. Citizen Kane va ser la primera gran pel·lícula que usa les tècniques radiofòniques. Orson Welles va entendre que la banda sonora havia d'omplir les oïdes.

A més, Welles també va ser pioner en el lightning-mix, espleada per a enllaçar seqüències complexes per mitjà d'una sèrie de sons o frases relacionades. A l'oferir una banda sonora contínua, Welles era capaç d'unir el que d'una altra manera serien talls summament bruscos, aconseguint una narració homogènia. Welles va aplicar tècniques de la ràdio que encara no eren populars en les pel·lícules i que més tard es tornarien imprescindibles.

Música

La música de Herrmann per a Citizen Kane va marcar la història de les bandes sonores i va resultar ser tan influent com qualsevol altra innovació de la pel·lícula, consagrant al compositor com una figura important. Herrmann va usar el que més tard descriuria com a música radiofònica, que introduïen l'acció o suggerien una determinada resposta emocional. Herrmann introduïx un leitmotiv i no va fer cap referència a la música preexistent.


Haviem de realitzar un vídeo on canviem la música a unes mateixes imatges que aporten un nou significat o comportament a l'espectador.

exemples: 







martes, 5 de junio de 2018

06-06-18


1. Escala fílmica.



       2. Angulació          

            
3. Veus
off 

over 



4. Signes de puntuació

viernes, 2 de marzo de 2018

El còmic


El còmic

Tipus de vinyetes

La vinyeta simple
És aquella que està limitada per tots els seus costats. Aquesta s’utilitza quan es desitja crear una presa única i tancada, com en una pantalla de cinema. Ací entraria la vinyeta típica de còmic, de forma rectangular, però també pot adoptar multitud de formes. No hi ha límit per a la imaginació en aquest sentit.


La vinyeta ortogonal
És aquella vinyeta els costats de la qual són ortogonals al plànol de la pàgina, és a dir, que les seues vores són rectes i per tant forma rectangles o quadrats. Són vinyetes estables i s’usen amb molta freqüència.

La vinyeta diagonal
Posseeix costats que van en diagonal i no són ortogonals al plànol de la pàgina, per la qual cosa formen rombes o trapezis. Aquestes vinyetes s’usen per a donar sensació de moviment o dinamisme, o per a mostrar alguna imatge perturbadora.

 Les vinyetes exteriors
Són aquelles que es troben separades de les altres per mitjà dels carrers o pels marges de la pàgina.
Les vinyetes interiors

Són aquelles que es troben contingudes dins d’una vinyeta més gran. Serveixen normalment per a mostrar un detall o un fet que es realitza al mateix temps en eixa escena.

La vinyeta decorativa
 En ocasions, solament usarem el marc de la vinyeta i l’espai exterior com un element decoratiu, sense més funció que la visual, de tal manera que la vinyeta es converteix en part del dibuix. Moltes vegades utilitzarem aquest recurs per a ambientar moments o situacions concrets de la trama. No obstant açò, en aquest tipus de vinyetes cal anar amb compte; no s’ha de recarregar tant el dibuix que dificulte la compressió de la història. Si la història no es comprèn, la funció de la pàgina haurà fracassat.

La vinyeta trencada
 En alguns dibuixos, per a crear sensacions estètiques i, especialment, de moviment, s’utilitza el recurs de “traure part del dibuix fóra de la vinyeta”, com si el dibuixat s’estiguera projectant cap a l’espectador. D’aquesta manera, la vinyeta queda trencada, però guanya en dinamisme i ordena les vinyetes, situant algunes per sobre de les altres. És un recurs molt utilitzat en còmics d’acció.



Distribucions del format
Regulars
 Les distribucions regulars són les més comunes dins del còmic. Se solen utilitzar de manera habitual per a expressar vinyetes calmades o amb càrrega narrativa (diàlegs, per exemple). En el còmic europeu són pràcticament les úniques.
Irregulars
Les distribucions irregulars són aquelles que presenten formes estranyes i que fins i tot en ocasions no estan no subjectes a un nombre determinat de columnes i files. Aquestes, s’utilitzen normalment per a escenes d’acció o descripcions, on el lector pot perdre’s en els detalls. En altres ocasions s’utilitzen de manera que col·laboren de forma gràfica amb la trama.

Els plans i les angulacions
Gran pla general
 Abarca un gran conjunt allunyat de la càmera en què el subjecte humà està absent o és insignificant i la natura o l’entorn pren més importància que la persona, també pot mostrar multituds on la persona queda diluïda o empetitida i aleshores adquireix un valor dramàtic. Expressa la solitud, la lluita contra la fatalitat, la integració en el paisatge que protegeix i absorbeix alhora el personatge i presenta l’escenari.
Pla general
Comprén un conjunt més pròxim que el gran pla general. La figura humana ocupa 1/3 o 1/4 de l’alçada de l’enquadrament, traçant un equilibri entre paisatge i individu de tal manera que situa el personatge en el seu medi concret. També té un caràcter descriptiu Presenta un entorn exterior, un paisatge o un carrer, o l’interior d’un edifici. En general no apareixen personatges o aquests formen part de l’entorn. Se sol utilitzar al començament d’una narració per a situar l’acció.
Pla de conjunt
 La persona humana apareix amb entitat dins el paisatge o decorat. Hi caben diverses persones fàcilment distingibles. Mostra les accions físiques d’un grup o les relacions entre personatges i objectes. Les persones tenen prou marge de moviment. La típica fotografia familiar ben bé pot representar aquest pla. Pot tenir un valor descriptiu o narratiu i ocasionalment un valor dramàtic.
Pla sencer
 La figura humana apareix de cap a peus en el límit del quadre. Retrata el personatge. Té un valor narratiu però comença a potenciar el valor expressiu o dramàtic.
Pla americà
 S’anomenà americà perquè s’utilitzava fonamentalment al western per deixar ben clara la posició del revòlver. Enquadra els personatges a l’alçada dels genolls de tal manera que permet l’expressivitat del cos humà. L’espectador i el personatge queden situats en un mateix camp de visió. També s’anomena pla mitjà llarg o pla tres quarts. Ens aproxima al personatge. Té valor narratiu i dramàtic.
Pla mitjà
 La figura humana queda tallada a l’alçada de la cintura. Així els braços i el rostre, les parts més expressives del cos, es converteixen en el centre d’atenció per a l’espectador. S’utilitza moltes vegades en els diàlegs.
Primer pla
 Enquadra el personatge des de l’alçada dels muscles o més concretament de les clavícules. És el tipus de pla que posseeix major valor expressiu i pot adquirir una enorme força dramàtica ja que ressalta les emocions i els sentiments dels personatges.
Primeríssim primer pla
 És aquell en què la cara d’un personatge tanca l’enquadrament mostrant-ne totalment o parcial el rostre.
Pla detall
 Pot mostrar una part del rostre o del cos. Però també un objecte o alguna de les seues parts que puguen tenir alguna significació dramàtica, narrativa o simbòlica. Emfasitza o assenyala de forma especial.
Punt de vista o angle de visió
Normal
 Equival a la visió que té una persona quan està dempeus o assegut. Els ulls de l’espectador estan a l’altura del pit o del cap dels personatges. Fa la sensació de naturalitat, representa una visió objectiva i realista dels fets.
Picat
 Visió de l’escena des de dalt, com si l’observara un personatge des d’una posició elevada, és a dir per damunt de la línia de visió d’una persona, de tal manera que la seua visió és de dalt a baix. Pot expressar la indefensió, la solitud, angoixa, abandó, abatiment o terror d’una persona, encara que sol indicar una situació d’inferioritat, de ser dominat o de ridiculització. També podria indicar simplement que l’escena és vista des d’un lloc més alt
Contrapicat
 Els personatges o coses estan representats des d’un punt de vista inferior. L’escena se situa per davall de la línia de visió d’una persona i queda inclinada cap a dalt, de tal manera que la seua visió és de baix a dalt. Físicament allarga els personatges, en crea una visió deformada. Pot convertir el personatge en heroi i expressar els seus moments d’eufòria o triomf, pot magnificar-lo, engrandir-lo, exaltar-lo i ennoblir-lo, però també fer d’ell un ser superb, poderós i temible, un ser superior. També podria indicar simplement que l’escena és vista des d’un lloc més baix.
Zenital (o vista d’ocell)
 És el picat màxim, es tracta d’ una visió des de dalt, totalment perpendicular al sòl i per tant als personatges o objectes que hi apareixen.
Punt de vista impossible
 La mirada se situa des d’un lloc on no pot ser vista. Per exemple quan se situa a l’interior d’un taüt o dins d’una nevera oberta.